dimarts, 11 de desembre de 2012

Disbarats fronterers: el cas de Cooch Behar



Contra-contra-enclavament de Debidoba (Índia) © Brendan Whyte

El Districte Cooch Behar posa a prova els coneixements de geografia política de qualsevol. És el cafè Saimaza dels experts en conflictes internacionals. Aquest territori està situat entre Bangladesh i l'Índia i és una de les zones frontereres més confuses del món. Hi ha 124 enclavaments indis dins de Bangladesh i 74 enclavaments bengalis dins de l’Índia. En total, 198 Llívies repartides a un costat i un altre de la frontera: Mapa

Bandera de l'antic regne de Cooch Behar
Però això seria massa fàcil. Per confondre encara més les coses, dins de molts d'aquests enclavaments hi ha altres enclavaments. La pirueta més extrema és el territori de Balapara Khagrabari. Es tracta d'un bossa de terreny indi dins de Bangladesh. Al seu interior hi ha una altra bossa bengalí, que al mateix temps conté un altre territori indi: Debidoba, el camp d'arrós de la foto. És com el joc de les matrioskes russes: un enclavament d’un enclavament d’un enclavament. Per no repetir tant aquesta paraula faré servir el terme bengalí “chitmahal”, que és com es coneixen aquests territoris. 

Els mapes sobre Cooch Behar solen ser massa grans per a ser observats comodament o massa petits per mostrar tots els seus secrets. N’he trobat dos. Tenen dimensions extremes però val la pena obrir-los per tenir una noció clara de les dimensions d’aquest disbarat. Aquést és el més clar que he trobat. És dels anys seixanta, per això surt Pakistan en lloc de Bangladesh: Mapa. Un altre, molt més sofisticat, perquè mostra els actuals i els antic enclavaments, està just al final d'aquest llibre: Waiting for the Esquimo, la millor obra sobre el tema, de l'investigador australià Brendan R. Whyte. Aquí hi ha un altre.

Diagrama resum del sistema d'enclavaments de Cooch Behar
Pots estar hores observant els mapes, plens de clapes, com el vestit d’una sevillana o la pell d’un lleopard. La taca més gran és precisament la de Balapara Khagrabari (25,95 km ²) i les més petites són les de Panisala (1.093 m², com tres canxes de bàsquet) i la d’Upanchowki Bhaini (53 m², l’àrea d’un pis de protecció oficial). Es calcula que hi viuen unes 70.000 persones. Només son càlculs, perquè les funcionaris del cens no tenen accés a totes els chitmahals des dels anys 60.

Zona del contenciós
Cooch Behar va ser un regne independent fins a 1950. Des d’aleshores és un simple districte de l’Índia. La història dels seus enclavaments va començar en 1713, arran d’un tractat de pau entre l'Imperi mogol i el maharajà de Cooch que va reduir el territori d'aquest últim en un terç. Els mogols, però, no van aconseguir desallotjar tots els cacics locals de les terres adquirides. I com a represàlia, alguns destacaments fidels a l’imperi es van negar a retirar-se de les seves posicions dins del principat. Aquesta fragmentació territorial no va ser un trasbals en aquella època. El territori indi sempre va ser un enorme trencaclosques, només cal mirar aquest mapa antic de l’Hindustan: un autèntic galimaties. O aquest, o aquest, o aquest. L’avantatge és que en aquella època les fronteres eren molt permeables i la majoria dels enclavaments eren econòmicament autosuficients. 

En 1765, els britànics van prendre el control dels territoris a través de la Companyia de les Índies Orientals. En 1947, quan es va decidir la independència i partició de l’enorme colònia britànica, Cooch Behar es va quedar en l’Índia i els antics territoris mogols van passar al Pakistan Oriental (Bangladesh a partir de 1971). Hi havia més enclavaments del regne Cooch dins dels estats indis d’Assam i Bengala Occidental, però la frontera va ser racionalitzada en l’instant de la Independència.

Verd: Bangladesh. Groc: Índia.
Enclavament de Balapara Khagrabari.  Està
resaltat el contra-contra-enclavament indi
de Dedidoba, el camp d'arrós de la foto
Els governs indi i bengali han intentat molts cops arribar a un acord d’intercanvi d’enclavaments, però no s’ha arribat a cap conclusió a pesar de les dificultats que suposa administrar aquests territoris aïllats. Els seus habitants estan atrapats en un cercle viciós: necessiten visat per sortir dels seus territoris i poder arribar a “terra ferma”, però com no hi ha consolats en els enclavaments, han d’anar a “terra ferma” per obtenir visat, però com no tenen visat, no poden sortir, per tant.... I així fins a la nàusea.

L’Índia va donar suport al trencament del Pakistan i la separació de Bangladesh, però les relacions bilaterals no han estat mai massa bones, especialment des que el govern bengali va començar a tontejar amb la Xina, arxienemic de Nova Delhi. La immigració massiva de ciutadans de Bangladesh (mes de 25 milions) ha provocat el rebuig de la societat índia. La resposta oficial, construir una tanca de separació de milers de quilòmetres, tampoc ha ajudat a calmar els ànims i ha exaltat encara més el nacionalisme bengali en contra del veí. Les víctimes d’aquest sandvitx? Els habitants dels enclavaments.

La vida dins dels chitmahals és un martiri. Molts són tan petits i poc poblats (hi ha que només tenen tres o quatre cases) que no disposen d’escola, mercat o hospital. No hi ha electricitat ni aigua potable, ja que els dos països es boicotegen mútuament. L’enclavament bengali més gran és el de Dohogram-Angorpotha. Té 20.000 habitants i és l’únic que compta amb hospital, però no funciona perquè l’Índia no permet l’arribada de l’electricitat. El més curiós és que està separat de
Enclavament de Dohogram-Angorpotha (Bangladesh).
Assenyalat el Corredor de Tin Bigha (178 mts)
“terra ferma” per només 178 metres de territori indi, 2 minuts a peu. Però com si fos un oceà. Moltes persones han intentat travessar la distancia de manera clandestina i algunes han mort tirotejades. L’únic avenç d’aquest conflicte ha estat convertir aquests 178 metres en una zona de lliure transit anomenada Tin Bigha Corridor. Els policies indis obren la barrera de 7 del matí a 7 de la tarda amb un break al migdia per anar a dinar. Els bengalis estan autoritzats a passar amb un simple DNI i estan obligats a caminar en línia recta, tenen prohibit girar a la dreta o a l’esquerra.

Tots dos països tenen establert protocols de vigilància fronterera complicadíssims i s’han establert una llista de subministraments legal, que inclou menjar, draps, llumins, oli i paper higiènic. El pes màxim autoritzat és de cinc quilos per producte i està prohibit el transport motoritzat. Així que cadascú ha de transportar el que sigui capaç d’arrossegar. La llista és tan escassa que els territoris depenen econòmicament del contraban. Això ha alimentat una enorme corrupció a càrrec dels guardians de fronteres, que permeten el comerç o el pas de persones a canvi de comissions. 

Pla detall del Corredor de Tin Bigha. El camí de dreta a esquerra uneix
el enclavament de  Dohogram-Angorpotha amb "terra ferma". © Brendan Whyte
Molts d’aquests petits territoris, són refugi per a criminals, ja que són immunes al sistema de justícia del país que l’envolta. La manca de forces policials armades a l’interior ha fet que els chitmahals siguin bosses d’anarquia i pobresa extrema. En el cas dels enclavaments indis, ja fa temps que la majoria dels seus habitants van marxar a “terra ferma” a causa del caos. Els territoris van ser ocupats per bengalis pobres, immigrants il·legals que mai seran perseguits. En les últimes dècades els enclavaments s’han convertit en simples Terra de Ningú governades per màfies locals.
Contra-enclavament de Teldhar (Bangladesh). Té 586 m2 i 61 hab.
Hi conté 5 cases, un pou i 7 arbres. © Brendan Whyte
El més estrany es que tots dos països continuen posant per davant les qüestions irracionals, com la integritat de la pàtria per a no solucionar la vida dels seus habitants. Les dues parts van crear una comissió al 2011 amb l’objectiu d’intercanviar territoris fins reduir els 198 enclavaments a nomes 12. Però ja ha passat un any i mig i res no ha canviat.

Solució Suma Zero: desfer-se de tots els enclavaments, traçar una línia ben clara entre tots dos països i permetre que els seus habitants triïn la nacionalitat que els agradi al marge de l’estat que els hagi tocat.

Referències:

dimarts, 27 de novembre de 2012

Els catalans surten de l'armari

Inauguro aquest blog d'Afers Exteriors amb una notícia d’Internacional: les últimes eleccions al parlament de Catalunya. No és una contradicció. Durant el passat cap de setmana, ha estat la peça de més rellevant de la secció de Món dels principals diaris i televisions europees i ha merescut portades i sumaris als Estats Units, la Xina i el Japó.

Només els que em coneixen saben de la meva passió per l’anàlisi electoral. Vaig encertar en les Generals d’Espanya del 2001, a les presidencials dels Estats Units i acabo de guanyar la porra electoral de TV3. D’alguna manera, m’estic treien un minúscul sobresou a base de preveure (per encert o aproximació) els resultats electorals.He dividit l’entrada en quatre parts:
  • Fets rellevants
  • Anàlisi de dades per partit
  • Trasllat a un referèndum (la part més interessant)
  • Conclusions personals.

    Fets rellevants.
  • La participació ha estat molt alta, fins i tot superior a les últimes generals. Aquest eren unes eleccions especial -tenien caràcter plebiscitari- i l’electorat català s’ha mobilitzat com mai. 
  •  Aquests eleccions eren caixa o faixa. La ideologia ha quedat aparcada. Gairebé tothom ha anat a les urnes per expressar quin model de relació prefereix amb Espanya: relació bilateral (independència), federalisme o statu quo actual. I potser el més important d’aquests comicis: ara ja sabem que pensa tothom. S’ha acabat el vot ocult o el vot misteriós. Els apàtics amb les eleccions autonòmiques s’han manifestat  per fi!!!  Aquestes comicis  no han servit per pintar el mapa ideològic de Catalunya però sí per saber ja, d’una vegada per totes, que pensa la gent sobre la independència. Ja podem cremar les enquestes.  

    Nota: això explica algunes contradiccions d’aquestes hores. Estem veient “gent d’ordre”, conservadors de CiU, contents per l’ascens d’ERC i els radicals d’esquerra de la CUP o persones que votaven abans al PSC ara optin per C’s per defensar la unitat d’Espanya i se n’alegrin que el PP hagi aguantat.

  • Un sector de la premsa i de la classe dirigent encara confon la política amb el joc de partits. A Catalunya mai ha funcionat i s'ha tornat a demostrar.
  •  L’independentisme frena la pujada, només obté un escó més. I es destapa la magnitud real del vot favorable a la unitat d’Espanya.
  • El vot espanyolista també puja però no aconsegueix retallar distàncies entre partidaris i detractors de la secessió. De fet a Barcelona suma vots però s'estanca percentualment.
  • Serà una legislatura difícil. El govern de Catalunya serà probablement més feble, ja que totes les formes de cohabitació seran complicades CiU-PP, CiU-ERC, CiU-PSC. El govern de Rajoy traurà pit i és molt possible que augmenti l’extorsió econòmica durant el 2013 (i més si cal ajudar  una altra vegada Bankia o si la Comunitat de Madrid acaba reconeixent el seu balanç de comptes i demana el rescat) . L’endarreriment dels pagaments als funcionaris pot ser la tònica habitual. I és molt possible que viem el tancament d’ambulatoris, la privatització total d’alguns hospitals (el Clínic té tots els números) i acomiadaments entre la plantilla de treballadors públics. Serà dur.
  • L’arrogància de la majoria parlamentària deixarà pas a la tensió d’una cambra diversa i molt fragmentada.  Hi haurà xoc de trens.
  • Ciudadanos estan animats: tindran grup parlamentari propi. El nacionalisme espanyol mai no tindrà tant de ressò en la història del parlament de Catalunya com ara. Els més preocupats amb aquest grup són els del PP, que fins ara assumien la propietat del vot espanyolista. També és incòmode per al PSC, que temen més fugida de vots entre el seu electorat contrari a la independència. Caldrà veure si ara que té grup parlamentari, Ciudadanos abandonarà la imatge de defensor els drets de TOTS els catalans (si és que algú s’ho ha cregut alguna vegada) per declarar-se obertament anti-català, que és el sentiment  (o ressentiment) d’una bona part del seu electorat, declaradament hostil a Catalunya malgrat viure en ella. Durant la campanya, alguns dels seus dirigents han participat en la campanya de boicot als productes fabricats a Catalunya. Aquest gir que reclama el seu electorat (més canya) li podria permetre trencar el seu sostre electoral en el futur. És una temptació natural, però amb una conseqüència negativa: la formació de dues comunitats nacionals disputant-se un territori, a l’estil de la societat basca. La veritat és que la majoria dels seus militants ja viuen la seva vida quotidiana en tensió permanent amb l’entorn català, en un aïllament o ghetto mental.
  • Posició incòmoda  per a ERC. Deplora la política econòmica de CiU però no pot deixar que el seu enemic natural mori d’inanició, almenys en aquesta legislatura. La seva aspiració és absorbir poc a poc el vot independentista de Convergència, que en aquestes eleccions s’ha demostrat que és molt nombrós. És un pastís massa suculent i pot haver cohabitació i garrotades al més pur estil Tripartit.
  • El PSC i el PP han de fer oposició parlamentària en una situació complicada. Continuen marcats per la seva complicitat en les retallades. Els socialistes faran el que puguin per desmarcar-se ideològicament de CiU, dels independentistes, del PP i dels nacionalistes dels dos bàndols. Tot això sense saber clarament quin mandat li ha donat el seu electorat. El PP lluitarà contra la seva soledat. Queda descartada una aliança natural amb C’s: no pot donar oxigen a qui li pot arrabassar diputats. Això sí: els tornarem a veure votar junts.
  •  No veig a CiU capaç de sumar suports parlamentaris, excepte si l’asfíxia econòmica arriba al cataclisme. Hi ha diversitat d’opinions sobre Artur Mas, hi ha qui el dona per mort  i hi ha qui pensa que, ja sigui en format zombie o en format vampir, tirarà endavant la consulta sobre la sobirania. Certament és un animal acorralat, el pacte a la baixa amb Madrid significaria la segona mort electoral de Mas en el futur  i li manca autoritat moral per convocar una consulta en solitari. Les contradiccions al si de CiU tornaran a surar. Es també un partit atrapat per les seves dues ànimes: el catalanisme i les escoles de negocis.
  • Mai no s’ha vist tant de nerviosisme a Madrid. Aquesta vegada l’exaltació nacionalista l’han posat els seus polítics i líders d’opinió: Wert i la seva campanya d’espanyolització, els 3.000 anys de la nació espanyola d’Aguirre, Bono i el nazisme, etc... Desagradable.

Anàlisi de dades per partit
  1. CiU: De 62 a 50. Victòria, però perd un munt de diputats. S’esperava de tot: una baixada d’escons, un manteniment de diputats  i, fins i tot, una majoria absoluta gràcies als “borradores” policials falsos de Pedro J.. Però poques enquestes han reflectit la debacle. S’esperava un desgast, donada l’obsessió de Madrid per Artur Mas . Aquesta vegada ha estat ell solet la diana i li ha tocat lluitar sol contra la marea messetària. Ha perdut vots cap a ERC, bàsicament independentistes que volien castigar la seva gestió (per dir alguna cosa) econòmica. També ha perdut part dels seus electors tradicionals,conservadors  però contraris a la independència, vots que  han pogut marxar al PP o ves a saber on. Per això ara ja podem dir que sabem quina és la mesura del vot independentista  dins de CiU: notable. Convergència era un partit ambigu, ara no. Malgrat els somriures que hi ha a la premsa de Madrid, segur que els dirigents politics veuen amb preocupació aquesta nova Convergència, independentista i de dretes.

    La seva campanya era senzilla: defensar el sobiranisme i respondre els atacs nerviosos de la ultradreta ideològica instal·lada en alguns sectors del govern de Madrid i dels líders (també per dir alguna cosa) del PSOE. Desagradable però fàcil. La Propaganda ha estat, en canvi, lamentable: Moisés conduint el poble català a través del Sinaí. Senzillament ridícula

  2. PSC: de 28 a 20. Tinc la impressió que Navarro pensava que la debacle seria pitjor. Jo també. Pateix el desgast de la marca PSC-PSOE, totalment devaluada. Perd vots d’electors no-independentistes incapaços de votar el PP i que prefereixen expressar-se a través de C’s.  El sector catalanista també ha fugit, especialment per culpa del friendly fire, “foc amic” de Bono, Chacón y Marcelino Iglesias. S’hauria d’inventar l’expressió scurfy fire, foc caspós.

    Campanya: sense contingut. El federalisme es una paraula buida per a la majoria de catalans, més predisposats ara per les coses clares: independència o no. L’oferta asimètrica del PSOE ha arribat tard, sobre tot després d’una dècada i mitja callant davant de les calúmnies des del centre polític peninsular i la extremadreta mediàtica. I sobretot després del nul suport a l’Estatut de Catalunya, tombat malgrat haver estat aprovat democràticament pels catalans.

    Nota: és curiós que molts es remuntin a la Transició per parlar de les oportunitats perdudes. No cal anar tan lluny, l’oportunitat perduda va ser l’última reforma estatutària.
  3. SI: de 4 a 0. Ni em molesto em comentar la debacle del partit de Laporta (per cert, on para aquest home?)
     

    Pugen:
  1. ERC:  de 10 a 21. Segona força més votada. Duplica escons. Poc per explicar: s’emporta els vots independentistes que perd CiU a causa de les seves retallades i dels que han preferit l'original a la còpia, els dels sector catalanista del PSC i també els dels inequívocament independentistes d’ICV.

    Campanya: positiva i sense ambigüitats ni els defectes de lideratge del passat. Han recollit l’esperit positiu de la manifestació del 11-S, res d’insults a Espanya i mirar endavant.  Jonqueres i Alfred Bosch, representant a Madrid, venen del món acadèmic i estan lliures de peatges (no va amb segones).

  2. PP: de 18 a 19. Es manté. El seu vot és ara més que mai espanyolista. No recull vots de cap partit, però ha sabut mobilitzar el vot de dretes abstencionista i ha tingut el seu petit premi. El cert és que si hagués fet una campanya més positiva  hauria recollit mes vots de l’espanyolisme.

    Campanya: pèssima. Basada en la por: una Catalunya independent no podrà pagar pensions, sortirà de la Unió Europea,  de la FIFA i del sistema mètric decimal, els títols universitaris no serviran (no és broma) i que la gent s’hauria de traduir els cognoms (tampoc es broma). Està comprovat que les campanyes de la por no donen vots.
     
  3.  ICV: de 10 a 13. Arreplega votants del PSC favorables a la consulta sobirana. Els seus resultats no són tan satisfactoris com calia esperar en un clima de retallades.

    Campanya: imperfecta. En unes eleccions basades en la sortida independentista, ICV es va decidir excloure’s amb un debat -absolutament legítim- sobre el futur de l’estat del benestar.

  4. C’s. De 3 a 9. Magnífica campanya i per tant, magnífics resultats. S’emporten vots del PP, del PSC i de la ultradreta (desapareguda voluntàriament en aquestes eleccions).

    Campanya: intel·ligent,  a pesar del Yoyas. Rivera no s’ha posat en pilotes i ha moderat el seu discurs (ha deixat el tema de la llengua per un altre dia), ha apartat de la campanya als seus matons més nacionalistes i ha presentat la unitat d’Espanya com una opció positiva. En resum: tot el contrari del que ha el PP. A més, Rivera ha sabut combinar la seva proposta habitual amb missatges contra la banca i les retallades, una propaganda que li importa una merda als seus simpatitzants habituals, però que facilitava l’arribada del vot espanyolista del PSC. Un discurs moderat, això sí, que contrasta amb el de la seva militància, potser la més exaltada del panorama polític català. El públic que assisteix als seus mítings fa més por que els de Fuerza Nueva, i ho dic per experiència.

    Nota: el meu avi, que va ser Falangista, deia que hi ha moltes persones que són feixistes, però no ho saben.
  5. CUP: del no-res a 3 diputats. Tots tres a Barcelona. Vot indignat, vot independentista, vot antifeixista... és a dir, vot de futur. Vot nou i vot que hauria anat naturalment a ICV en d’altres circumstàncies.

    Campanya: senzilla i minimal. Ja veurem si aquests progres quan arribin al parlament també exigiran sortir cada dia en els telenotícies com fan tots, TOTS, els partits polítics.
Trasllat de dades.

Aquestes eleccions eren plebiscitàries i la part més interessat és que (per fi!) tothom s’ha pronunciat sense vots ocults ni abstencions. Que han votat els catalans?

Premisses:
  • Assumeixo que tot el vot que ha conservat CiU és independentista, com el d’ERC, CUP i SI. Incloc el d’ICV (tal i com em va dir un dirigent seu, "en cas de referèndum no ens veiem fent la mateixa campanya que el PP, C’s o España 2000")
  • Entenc que el vot del PP, C’s, UPyD, PxC i MSR és plenament anti-independentista i anti consulta.
  • Assumeixo que el vot federalista del PSC és majoritàriament contrari a la independència, però prefereixo valorar-lo a part.

1.       Escons pro o anti consulta

Pro
PSC (amb condicions)
Anti consulta
87
20
28

2.       Referèndum d’independència

             Catalunya

2012
2010
Variació
2012
2010
Variació
A favor
2.140.000
1.795.000
+345.000
59%
57%
+2%
En contra
820.000
575.000
+245.000
23%
20%
+3%
Contra + PSC
1.345.000
1.150.000
+195.000
38%
38%
-
Diferencia
+795.000
+645.000
150.000
+21%
+19%
+2%

Curiosament les xifres són més o menys coincidents amb les dades de les enquestes sobre la independència.  El vot favorable creix molts vots i 2 punts percentuals, encara que només s’ha reflectit en un escó més. El vot contrari a la secessió també creix bastant i 3 punts percentuals, que paradoxalment es converteixen en 7 diputats més. Coses de la llei d’Hont. El seu increment s’esmorteix, però, quan se li sumen els vots del PSC (baixant de 3% a 0). Es confirma la mateixa tendència que a la província de Barcelona: el tant per cent es reparteix entre PP, PSC i C's i no acaba de reduir la distància amb la postura rival. De fet, augmenta la distància a favor dels independentistes, però poc: 150.000 vots i 2%. La diferència actual és de 21 punts.

Tot plegat reflexa l’augment de suports dins de les dues opcions però els tants per cents no es mouen gaire, perquè el transvasament de vots es realitza entre sectors (CIU, ERC, SI, ICV, CUP...) i (PP, C’S, UPYD) amb pocs vasos comunicants, essencialment el PSC.

Hi ha indecisos, els que no han anat a votar i els 87.000 electors que han preferit partits extraparlamentaris. Les normes de l’estadística electoral determinen que l’abstenció es reparteix a parts iguals en cas de referèndum i més després de veure el caràcter plebiscitari d’aquests comicis.

Amb aquestes dades, la victòria de la independència en un referèndum seria aritmèticament possible. Una altra cosa són les regles que s’estableixin per validar-lo. A nivell internacional no hi ha antecedents sobre participació, tot i que un mínim del 50% sembla el mínim acceptable. En quant al tant per cent del Sí, al Quebec és del 51% i a Montenegro va ser el 55%.  Per tant, per impedir la independència, el bloc polític contrari té dues opcions:
  1. Seduir l’electorat  independentista. Sembla impossible: la diferència entre els dos bàndols està entre 800.000 i 1.300.000 vots. Molta tela.
  2.  Fer fracassar el referèndum. Els partits espanyolistes necessiten mobilitzar el seu vot (per si de cas), i més que absorbir el vot del PSC, aconseguir que els seus simpatitzants no vagin a votar. És un horitzó  plausible. Algú podria calcular quans votants del PSC es necessita que s’abstinguin per reduir la participació a menys del 60%?
Per províncies, el vot independentista creix en vot brut a cadascuna d'elles i només baixa un punt percentual a Tarragona. També creix el vot anti-secessionaista , excepte a Lleida, que se surt de la pauta.
 
La diferència de punts entre les deus opcions és ara mateix de 21. Per sota de la mitjana estan a Barcelona (17’5) i Tarragona (17). Lleida està just en la mitjana. I Girona se’n surt: 48. 

Trobo interessant parar atenció a les dades Barcelona:  tots dos vots creixen, amb un cert avantatge independentista.  Però es comprova que el vot espanyolista, malgrat augmentar en escons no creix en tant per cent i continua encallat en 39% (això sumant generosament els vots del PSC), demostrant empíricament la hipòtesi que el vot contrari a la secessió es transvasa entre PSC, PP i C’s, però no creix.

Barcelona

2012
2010
Variació
2012
2010
Variació
Favor
1.535.000
1.300.000
+235.000
56’5%
54’5%
+2%
Contra
655.000
455.000
+200.000
24%
20%
+4%
Contra + PSC
1.055.000
955.000
+100.000
39%
39%
-
Diferencia
480.000
305.000
+175.000
17’5%
15’5
+2%

Girona

2012
2010
Variació
2012
2010
Variació
Favor
250.000
180.000
+70.000
72%
64%
+8%
Contra
48.000
30.000
+18.000
14%
12’5%
+1’5
Contra + PSC
83.000
70.000
+13.000
24%
26’5
-1’5
Diferencia
+173.000
+90.000
+83.000
+48%
+37’5%
+11’5%

Tarragona

2012
2010
Variació
2012
2010
Variació
Favor
200.000
170.000
+30.000
55%
56%
-1%
Contra
85.000
55.000
+30.000
24%
19%
+5%
Contra + PSC
135.000
110.000
+25.000
38%
37%
+1%
Diferencia
+65.000
+60.000
+5.000
+17%
+19%
-2%

Lleida

2012
2010
Variació
2012
2010
Variació
Favor
145.000
115.000
+30.000
67%
63%
+4%
Contra
30.000
24.000
+6.000
15%
12%
+3%
Contra + PSC
51.000
51.000
-
25%
27%
-2%
Diferencia
+94.000
+74.000
+20.00
+21%
+19%
+2%

Distància de punts entre els favorables i detractors de la secessió
Catalunya
21
Barcelona
17’5
Girona
48
Tarragona
17
Lleida
21

Consideracions personals.

La Razón ha titulat Catalunya le gusta España. Després de mirar les xifres, ja es pot dir que és  una sobirana (mai millor dit) tonteria. El titular seria que a Catalunya no li agrada Mas (al menys a la meitat) ni tampoc Espanya (al menys a mes de la meitat). Personalment crec que, de moment, el resultat de diumenge es pot considerar  favorable al statu quo actual, no perquè no sigui factible la consulta o la independència, sinó perquè el partit guanyador està desmoralitzat i encara que l’aritmètica sigui favorable, CiU esperava convocar-lo amb una bon suport popular.

Si es confirma,  doncs està clar que s’ajorna una oportunitat de regenerar Espanya. Estic convençut que es necessita un xoc demolidor per sacsejar el país. Aquest estatu quo significa per a Espanya més de lo mateix: falta de una economia moderna i productiva, elits polítiques i financeres extractives, empresariat de BOE,  poca qualitat democràtica, ocultació de crims de lesa humanitat, menyspreu per l’esforç laboral,  desigualtat, nacionalisme centrípet, cleptocràcia, barroeria i estructures de dominació cultural y lingüística. Algú pot dir que potser  és molta tela després de segles al marge del corrent de la història, un país que als anys 70 encara vivia sota un règim dictatorial feixista. Molta tela, és veritat.

Aquí us deixo un article que resumeix el que vinc pensant des de fa molt de temps: El Yermo, per Cristian Campos