dimarts, 11 de desembre de 2012

Disbarats fronterers: el cas de Cooch Behar



Contra-contra-enclavament de Debidoba (Índia) © Brendan Whyte

El Districte Cooch Behar posa a prova els coneixements de geografia política de qualsevol. És el cafè Saimaza dels experts en conflictes internacionals. Aquest territori està situat entre Bangladesh i l'Índia i és una de les zones frontereres més confuses del món. Hi ha 124 enclavaments indis dins de Bangladesh i 74 enclavaments bengalis dins de l’Índia. En total, 198 Llívies repartides a un costat i un altre de la frontera: Mapa

Bandera de l'antic regne de Cooch Behar
Però això seria massa fàcil. Per confondre encara més les coses, dins de molts d'aquests enclavaments hi ha altres enclavaments. La pirueta més extrema és el territori de Balapara Khagrabari. Es tracta d'un bossa de terreny indi dins de Bangladesh. Al seu interior hi ha una altra bossa bengalí, que al mateix temps conté un altre territori indi: Debidoba, el camp d'arrós de la foto. És com el joc de les matrioskes russes: un enclavament d’un enclavament d’un enclavament. Per no repetir tant aquesta paraula faré servir el terme bengalí “chitmahal”, que és com es coneixen aquests territoris. 

Els mapes sobre Cooch Behar solen ser massa grans per a ser observats comodament o massa petits per mostrar tots els seus secrets. N’he trobat dos. Tenen dimensions extremes però val la pena obrir-los per tenir una noció clara de les dimensions d’aquest disbarat. Aquést és el més clar que he trobat. És dels anys seixanta, per això surt Pakistan en lloc de Bangladesh: Mapa. Un altre, molt més sofisticat, perquè mostra els actuals i els antic enclavaments, està just al final d'aquest llibre: Waiting for the Esquimo, la millor obra sobre el tema, de l'investigador australià Brendan R. Whyte. Aquí hi ha un altre.

Diagrama resum del sistema d'enclavaments de Cooch Behar
Pots estar hores observant els mapes, plens de clapes, com el vestit d’una sevillana o la pell d’un lleopard. La taca més gran és precisament la de Balapara Khagrabari (25,95 km ²) i les més petites són les de Panisala (1.093 m², com tres canxes de bàsquet) i la d’Upanchowki Bhaini (53 m², l’àrea d’un pis de protecció oficial). Es calcula que hi viuen unes 70.000 persones. Només son càlculs, perquè les funcionaris del cens no tenen accés a totes els chitmahals des dels anys 60.

Zona del contenciós
Cooch Behar va ser un regne independent fins a 1950. Des d’aleshores és un simple districte de l’Índia. La història dels seus enclavaments va començar en 1713, arran d’un tractat de pau entre l'Imperi mogol i el maharajà de Cooch que va reduir el territori d'aquest últim en un terç. Els mogols, però, no van aconseguir desallotjar tots els cacics locals de les terres adquirides. I com a represàlia, alguns destacaments fidels a l’imperi es van negar a retirar-se de les seves posicions dins del principat. Aquesta fragmentació territorial no va ser un trasbals en aquella època. El territori indi sempre va ser un enorme trencaclosques, només cal mirar aquest mapa antic de l’Hindustan: un autèntic galimaties. O aquest, o aquest, o aquest. L’avantatge és que en aquella època les fronteres eren molt permeables i la majoria dels enclavaments eren econòmicament autosuficients. 

En 1765, els britànics van prendre el control dels territoris a través de la Companyia de les Índies Orientals. En 1947, quan es va decidir la independència i partició de l’enorme colònia britànica, Cooch Behar es va quedar en l’Índia i els antics territoris mogols van passar al Pakistan Oriental (Bangladesh a partir de 1971). Hi havia més enclavaments del regne Cooch dins dels estats indis d’Assam i Bengala Occidental, però la frontera va ser racionalitzada en l’instant de la Independència.

Verd: Bangladesh. Groc: Índia.
Enclavament de Balapara Khagrabari.  Està
resaltat el contra-contra-enclavament indi
de Dedidoba, el camp d'arrós de la foto
Els governs indi i bengali han intentat molts cops arribar a un acord d’intercanvi d’enclavaments, però no s’ha arribat a cap conclusió a pesar de les dificultats que suposa administrar aquests territoris aïllats. Els seus habitants estan atrapats en un cercle viciós: necessiten visat per sortir dels seus territoris i poder arribar a “terra ferma”, però com no hi ha consolats en els enclavaments, han d’anar a “terra ferma” per obtenir visat, però com no tenen visat, no poden sortir, per tant.... I així fins a la nàusea.

L’Índia va donar suport al trencament del Pakistan i la separació de Bangladesh, però les relacions bilaterals no han estat mai massa bones, especialment des que el govern bengali va començar a tontejar amb la Xina, arxienemic de Nova Delhi. La immigració massiva de ciutadans de Bangladesh (mes de 25 milions) ha provocat el rebuig de la societat índia. La resposta oficial, construir una tanca de separació de milers de quilòmetres, tampoc ha ajudat a calmar els ànims i ha exaltat encara més el nacionalisme bengali en contra del veí. Les víctimes d’aquest sandvitx? Els habitants dels enclavaments.

La vida dins dels chitmahals és un martiri. Molts són tan petits i poc poblats (hi ha que només tenen tres o quatre cases) que no disposen d’escola, mercat o hospital. No hi ha electricitat ni aigua potable, ja que els dos països es boicotegen mútuament. L’enclavament bengali més gran és el de Dohogram-Angorpotha. Té 20.000 habitants i és l’únic que compta amb hospital, però no funciona perquè l’Índia no permet l’arribada de l’electricitat. El més curiós és que està separat de
Enclavament de Dohogram-Angorpotha (Bangladesh).
Assenyalat el Corredor de Tin Bigha (178 mts)
“terra ferma” per només 178 metres de territori indi, 2 minuts a peu. Però com si fos un oceà. Moltes persones han intentat travessar la distancia de manera clandestina i algunes han mort tirotejades. L’únic avenç d’aquest conflicte ha estat convertir aquests 178 metres en una zona de lliure transit anomenada Tin Bigha Corridor. Els policies indis obren la barrera de 7 del matí a 7 de la tarda amb un break al migdia per anar a dinar. Els bengalis estan autoritzats a passar amb un simple DNI i estan obligats a caminar en línia recta, tenen prohibit girar a la dreta o a l’esquerra.

Tots dos països tenen establert protocols de vigilància fronterera complicadíssims i s’han establert una llista de subministraments legal, que inclou menjar, draps, llumins, oli i paper higiènic. El pes màxim autoritzat és de cinc quilos per producte i està prohibit el transport motoritzat. Així que cadascú ha de transportar el que sigui capaç d’arrossegar. La llista és tan escassa que els territoris depenen econòmicament del contraban. Això ha alimentat una enorme corrupció a càrrec dels guardians de fronteres, que permeten el comerç o el pas de persones a canvi de comissions. 

Pla detall del Corredor de Tin Bigha. El camí de dreta a esquerra uneix
el enclavament de  Dohogram-Angorpotha amb "terra ferma". © Brendan Whyte
Molts d’aquests petits territoris, són refugi per a criminals, ja que són immunes al sistema de justícia del país que l’envolta. La manca de forces policials armades a l’interior ha fet que els chitmahals siguin bosses d’anarquia i pobresa extrema. En el cas dels enclavaments indis, ja fa temps que la majoria dels seus habitants van marxar a “terra ferma” a causa del caos. Els territoris van ser ocupats per bengalis pobres, immigrants il·legals que mai seran perseguits. En les últimes dècades els enclavaments s’han convertit en simples Terra de Ningú governades per màfies locals.
Contra-enclavament de Teldhar (Bangladesh). Té 586 m2 i 61 hab.
Hi conté 5 cases, un pou i 7 arbres. © Brendan Whyte
El més estrany es que tots dos països continuen posant per davant les qüestions irracionals, com la integritat de la pàtria per a no solucionar la vida dels seus habitants. Les dues parts van crear una comissió al 2011 amb l’objectiu d’intercanviar territoris fins reduir els 198 enclavaments a nomes 12. Però ja ha passat un any i mig i res no ha canviat.

Solució Suma Zero: desfer-se de tots els enclavaments, traçar una línia ben clara entre tots dos països i permetre que els seus habitants triïn la nacionalitat que els agradi al marge de l’estat que els hagi tocat.

Referències: